Per primera vegada, aquest Sant Jordi em vaig veure obligat a anul·lar la paradeta del Casal. No puc dir que fos una sorpresa —la manca absoluta de mans ja es veia a venir— però això no ho va fer menys trist. Fa mal constatar que, avui dia, la “militància activa” sembla estar en perill d’extinció.
Fa poc, un company del Casal ens comentava que ERC s’estava transformant, a poc a poc, en un partit de quadres. I, per desgràcia, no anava gens desencaminat: cada cop més militants sense càrrec o responsabilitat opten per desvincular-se de la vida orgànica del partit. Aquesta abdicació, si bé normalment és argumentada amb el pretext de la “falta de temps” (que certament sempre falta), caldria llegir-la com a “falta d’interès” de la militància en invertir el seu temps en un projecte que no els apel·la.
Del meu pas pel Jovent Republicà en vaig aprendre una lliçó fonamental: la política es fa tant des del carrer com des de les institucions. Aquest principi, que duc gravat a foc, comporta dues premisses essencials: sense mobilització popular, la política institucional perd sentit; i sense incidència institucional, les lluites al carrer acaben en carrerons sense sortida. Malauradament, fa massa temps que als nostres Casals queda poc més material que el de les campanyes de màrqueting que encara ens entossudim a anomenar “campanyes electorals”.
"sense mobilització popular, la política institucional perd sentit; i sense incidència institucional, les lluites al carrer acaben en carrerons sense sortida"
La militància activa, si no s’estimula, desapareix. Malauradament fa massa temps que sota diferents pretextos, ja sigui per activa o per passiva, hem aquarterat la militància als casals, deixant sense cap tipus de traducció al carrer les nostres reivindicacions a les institucions. I no em malentengueu, tinc clar que la fi del procés ha jugat un paper important en la desmobilització que patim, tant important, però, com la nostra excessiva institucionalització.
Em nego a militar en un partit que només espera de mi que ompli un auditori o que faci de corretja de transmissió. Vull formar part d’un projecte que, quan acabo la meva jornada laboral, em convoqui, m’interpel·li, em faci sentir partícip d’un projecte de transformació col·lectiu.
Vull formar part d’un projecte que, quan acabo la meva jornada laboral, em convoqui, m’interpel·li, em faci sentir partícip d’un projecte de transformació col·lectiu.
Per això, fa unes setmanes, vaig decidir sumar-me a la candidatura de Dignitat Republicana: un projecte integrat per treballadors i treballadores, militants de base que, després de la seva jornada, troben temps i energia per dedicar al projecte d’ERC BCN. Gent que té clar que les idees només sobreviuen si hi ha organització, i que la institució ha d’estar al servei del carrer.
"les idees només sobreviuen si hi ha organització, i que la institució ha d’estar al servei del carrer"
Per això us demano el vostre suport a Dignitat Republicana el proper dissabte, per construir un projecte compartit on la militància de base compti, on les hores que invertim en aquest projecte comptin.
Max Zañartu i Plaza